D'esquena a la majoria de la comunitat educativa, la
majoria parlamentària del tripartit (menys ICV-EUiA) més Convergència i Unió van
aprovar, el 2009, la LEC. El PP hi va votar en contra perquè s'hi
incloïa la defensa de la immersió lingüística, el mateix motius
pel qual ERC hi votà a favor, o almenys en aquell moment aquests
foren els arguments que defensaren en públic.
Durant dos cursos, van ser innombrables les formes
que va prendre la protesta contra una llei que no només era
contrària a l'educació pública i de qualitat en alguns apartats
del seu articulat sinó que suposava un nou model de gestió
neoliberal de l'educació que, tal com deia un text d'anàlisi
d'aquell moment, pretenia “convertir l’ensenyament públic de
Catalunya en una extensió subsidiària dels centres privats
concertats amb regles de funcionament comuns quant a finançament i
gestió.” Aquestes paraules en l'aire avui ja tenen concrecions i a
escoles i instituts ja hi ha directors i directores que ni tenen ni
han tingut mai la docència com a principal dedicació, directors i
directores que són tècnics en “recursos humans”, exdirectors
d'entitats bancàries, etc.
Un dels punts que a mi personalment més em fa
repugnar d'aquesta llei va ser la creació d'una “cosa” anomenada
“Servei d’Educació de Catalunya” que equiparava pública i
privada concertada. Era necessari pagar amb diners públics l'escola
privada i així ho feien i ho fan. El Govern es deia d'esquerres però
no apostava de cap de les maneres per crear una escola pública per a
tothom i si algú en volia una altra de provada, religiosa o el que
fos que s'ho pagués. No, es pagava la privada amb diners públics (i
es continua pagant) i mentrestant capellans i monges continuen
guanyant-se el cel (econòmic) amb diners de totes i tots.
La democràcia ha anat desapareixent dels centres
públics i els claustres, que en bona part tenien el poder de
coordinar i fer funcionar l'escola, ja només fan aquesta funció en
els centres on la direcció no es creu il·luminada pel poder que
Maragall els va donar. El despotisme ha crescut i el silenci és la
norma en molts centres. Trist però real.
Avui tenim retallades repugnants en serveis bàsics
d'atenció a l'educació especial, professors de baixa a qui no
substitueix ningú, centres sense diners per a calefacció retallats
fins a l'infinit, plantilles incompletes i reduïdes... què us he de
dir jo si treballeu en un centre públic? Res que no sabeu. I si no
hi treballeu, parleu amb algú que ho faci i que us ho expliqui.
L'enemic Ernest va excel·lir, abans que la Rigau, a fer retallades i
a justificar-les.
Avui, la premsa digital ha informat que el cap
pensant de la broma que ens ha portat on som i ens portarà molt
menys enllà en educació serà el numero dos a les Eleccions
europees de les llistes d'ERC. Avui el fàstic s'ha fet gran i
immens. Molta gent veurà Maragall (l'Ernest) com el “socialista”
que va deixar el partit (PSC) perquè no podia ser sobiranista.
Mestres i professores conscients de l'escola pública i del lloc a on
ens portarà la seva llei el veiem com el que és: el cap del model
que està destruint la qualitat de l'educació a Catalunya, el pitjor
conseller d'Ensenyament de la història d'aquest tros de país. Avui,
ERC s'ha perdut la vergonya i s'ha fet gran, s'ha cobert de glòria
(i dic glòria perquè si posés la realitat aquest article no el
publicaria ningú). M'ho han dit fa un moment pel carrer i és
veritat, amb Maragall a les llistes d'ERC ja no cal ser de CyU perquè
et diguin fatxa i tinguin raó. O, com deia el Jordi Salvia, "ja
teniu l'Ernest Maragall, el gran defensor de l'educació pública...
ara només falta trucar al Joan Saura i que comenci la festa!"
No hay comentarios:
Publicar un comentario